El vaixell-peix

Va ser així com la visió que Monturiol havia albergat durant anys dins el seu cap va sortir finalment a la llum, i en sortir va esdevenir l'objecte del seu desig. A partir d'aquell dia, l'enorme passió de Monturiol es va consagrar a la realització de la visió extraordinària d'un vaixell que pogués navegar per sota l'aigua.

La visió era sorprenentment elaborada i ambiciosa des del seu naixement. En els primers escrits sobre la qüestió, Monturiol ja va deixar clar que imaginava una nau que duria la humanitat fins al fons de tot de l'oceà (si més no, a la llarga). Es propulsaria ella mateixa per sota l'aigua, en totes direccions, sense cap lligam amb la terra o la superfície. Interactuaria amb el món de les profunditats de moltes maneres -recuperaria objectes, en dipositaria, permetria que els passatgers veiessin el que hi havia allà al fons-, «com si l'home fos en el seu propi element natural». I encara més, podria mantenir la tripulació sota l'aigua indefinidament, sense contacte amb l'atmosfera.

En aquests primers escrits, Monturiol suggeria que el seu vehicle aquàtic extrauria l'oxigen dissolt en l'aigua del mar amb unes ganyes artificials, igual que un peix.

Fins i tot tenia un nom a punt per a la nau imaginària: Ictíneo o Ictineu, deia, una combinació dels termes grecs icthus ('peix') i naus ('nau'). L'Ictineu seria, doncs, un vaixell-peix:

Té la forma d'un peix, i igual que un peix, té el motor a la cua, aletes per controlar la direcció, i bufetes natatòries i llast per mantenir l'equilibri a l'aigua en el moment de la immersió.

Però el nom d'Ictineu amagava un doble sentit curiós. «Per a aquells que no accepten el canvi de naus a neo», va escriure, «l'Ictineu és un 'nou-peix'. I com a tal», continuava, «el terme Ictineu defineix perfectament el meu submarí, que no és res més que un peix artificial.» Dit d'una altra manera, per estrany que sembli, Monturiol concebia el submarí com una nova espècie de la vida subaquàtica. Més que un vaixell-peix, seria un peix-vaixell.

El primer argument de Monturiol a favor del submarí era que milloraria la vida almenys d'alguns grups obrers del món, a saber, els recol·lectors de corall. En lloc d'arriscar la vida i els membres per fer la seva feina, els bussejadors del futur es submergirien fins al fons del mar còmodament i n'extraurien el botí accionant una maneta. Els buscadors de perles, ambre, esponges, etc, també en traurien profit. Així doncs, l'ambició juvenil i revolucionària d'alliberar les classes treballadores del món es manifestava ara en el seu pla de millora de les condicions laborals d'alguns dels gremis que pitjor estaven.

Monturiol també estava convençut que el submarí obriria infinites possibilitats d'ocupacions subaquàtiques. Assenyalava que certs tipus d'algues produeixen fibres que podrien utilitzar-se en la indústria tèxtil, i imaginava flotes senceres d'Ictineus recol·lectant aquell material en enormes plantacions submarines. Plantejava la hipòtesi que al fons del mar hi podia haver molts minerals rars, que possiblement podien servir per produir nous metalls en la indústria terrestre. Proposava que s'utilitzessin els submarins per estendre cables de telègraf sota el mar, que estaven unint tot el món en una xarxa global de comunicació.

"El somni de Monturiol", Matthew Stewart, GRAÓ Editorial, Barcelona 2009

CAÑÓN Y TORPEDO.-

El segundo Ictíneo, entre los varios ensayos que llevó á cabo, cuenta el que ejecutó con el cañón, que con carácter provisional se instaló en él.

La importancia técnica de este ensayo, que hasta la hora presente no cuenta con antecedente alguno, justificará mi empeño en dar á conocer la disposición que ideé para cargar y disparar un cañón cubierto por las aguas.

El cañón que, repito, se instaló provisionalmente á bordo, ocupaba el lugar de la caja F que sirve de depósito del combustible submarino.

En la sección transversal de la figura 6, lámina 2.ª, está figurado todo el mecanismo con el cañón boca arriba en disposición de disparar.

La figura 7 que le sigue es un corte transversal del mismo, pero con el cañón boca abajo, en disposición de cargar.

Constituían este mecanismo, dos cuerpos: el cañón con la cureña en el exterior de la cámara, y un gato con un manguito de cierre en el interior.

Con decir que el cañón se cargaba puesto de boca á la cámara, se deducirá en seguida la maniobra y el mecanismo.

Una gran caja de estopa fuerte en la pared de la cámara daba paso al manguito 2 que ascendía y descendía por el cric ó gato 5 6 del cual dependía. Para cargar, subía el manguito á juntarse con la boca del cañón en la disposición que marca la figura 7, hasta hacer la unión de ambas bocas, impermeable. En este estado, levantábase la válvula 3 del manguito, vaciándose el agua contenida en el alma del cañón y del manguito, que un tubo de goma conducía á la caja de lastre. Limpiada el alma, se cargaba desde la cámara; volvía a cerrarse la válvula 3; bajábase el manguito 2 por medio del gato 6 hasta descansar sobre el estopenco; y por una rueda y vis-sinfin que se movía desde dentro, giraba el cañón 1 hasta cerca la posición vertical. En la recámara, llevaba un martillo 11 encarrilado en dos guías 9 que pegaba contra el fulminante del proyectil al caer de ellas.

Esta operación se repetía á voluntad sin necesidad de aparecer nunca á la superficie del agua.
En la lámina 2.ª está indicada la forma del torpedo-cohete que tenía dispuesto para ensayar, y que desistí en vista de no haber llamado la atención del Gobierno los ensayos de cañón verificados con tanto éxito dentro del puerto de Barcelona.

La parte esférica es el verdadero torpedo. La impulsión motriz debía recibirla de un haz de cohetes alojados en el cilindro posterior á la esfera. El conjunto estaba convenientemente lastrado para mantenerse en la cara de agua, y dos timones ó aletas verticales fijas, debían conservar la dirección durante el recorrido.

"Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua", escrito por el inventor del Ictíneo o Barco-pez Narciso Monturiol.