El matí del 28 de juny de 1859, l'Ictineu descansava damunt la rampa d'avarada, el folre polit d'olivera brillava sota la llum del sol, l'escotilla i les portelles protuberants a cada banda li conferien l'aspecte d'una balena d'ulls sortints embarrancada en terra ferma, observant amb avidesa el mar que li és font de vida. Cap a les nou del matí, aquell leviatan artificial va lliscar pels carrils guies fins a l'aigua.
Els tres argonautes -la primera tripulació de l'Ictineu. D'esquerra a dreta: Josep Missé, el mestre d'aixa; Narcís Monturiol; Josep Oliu, el primer soci de Monturiol en el negoci dels quaderns escolars.
Malauradament, mentre lliscava cap a l'aigua va topar amb algun petit obstacle amagat i el so d'un cruixit inesperat va esquinçar l'aire. Angoixat, Monturiol va examinar la nau sinistrada. Diverses portelles s'havien esquerdat i el buc exterior i els tancs de llast s'havien malmès. Era conscient que la reparació esgotaria els fons disponibles de la societat. Amb certa tristor, va decidir que el submarí encara podia funcionar sense una reparació total, sempre i quan es limités a immersions de fins a 20 metres. Ell i el seu equip van posar-se a reparar els danys menors. Van comprovar els sistemes de la nau al mateix moll.
Rèplica de l'Ictíneo I situada davant del Museu Marítim a Barcelona. Aquesta rèplica i la de l'Ictineu II, situada al Port, es van fer per la pel·lícula "El Senyor del mar" dirigida per Francesc Bellmunt al 1993.
Ben aviat, l'Ictineu va estar a punt per abandonar l'amarrador. A mig matí d'un resplendent dia d'estiu, la família i els amics de l'Ictineu recorrien ansiosos els molls de la Barceloneta amunt i avall. Monturiol, Emília, les seves filles, Anita i Adelaida, de dotze i cinc anys respectivament, una colla de constructors de vaixells revolucionaris, i molts dels principals utopistes de Barcelona s'havien aplegat per presenciar la primera incursió de l'Ictineu en la profunditat. Monturiol i dos companys -Josep Oliu, el seu antic soci en els negocis, i Josep Missé, el constructor naval- es van dirigir mútuament un gest afirmatiu amb el cap, van pujar a l'Ictineu i van tancar l'escotilla al seu darrere. El petit vaixell es va balancejar dins l'aigua com un barril insegur mentre els tripulants es situaven als seus llocs, invisibles dins la minúscula cambra de pressió.
Maquetes dels Ictineus I, II i III exposades a la fira GALACTICA de Vilanova i la Geltrú de 2009. A la realitat l’Ictineu II era el doble de gran que l’Ictineu I.
Aleshores l'hèlice de proa va començar a batre l'aigua i la nau es va allunyar suaument de l'amarrador. Quan va arribar a poques desenes de metres del moll, l'Ictineu es va aturar, va emetre una fúria escumosa de bombolles, i lentament va submergir-se sota la superfície obscura i encalmada del port. L'aigua va tancar-se damunt les darreres traces del vaixell i la seva tripulació. El silenci es va estendre pel port i embolcallà els espectadors expectants. És indubtable que pel moll devien voleiar pensament silenciosos sobre totes les coses que podien sortir malament en aquella aventura agosarada, sobre la veritable gravetat dels danys soferts en l'últim minut, sobre si la força de l'esperança i la voluntat eren capaces de preservar la vida des de la distància, desitjant haver dit això o haver fet allò altre. Van passar vint minuts.
De sobte, la superfície va bombollejar i es va obrir, i el llom brillant i bru de l'Ictineu va emergir de l'aigua fangosa i verda. La nau va cabussar lúgubrement durant uns moments. Aleshores l'escotilla es va obrir amb un grinyol. Monturiol va treure el cap i les espatlles i va aixecar els braços enlaire en senyal de triomf. El moll va esclatar en exclamacions d'alegria i d'alleujament. Per a la família i els amics, i per als utopistes de Barcelona, el retorn de Monturiol del món de la profunditat no era res més que un miracle.
Dins del submarí, l'experiència era esglaiadora. Després del seu primer viatge, l'antic revolucionari i actual accionista Sunyer i Capdevila va escriure un poema dedicat a Monturiol:
De tu monstruo en el seno
Yo he descendido a tu ignorado mundo.
De audàcia el pecho lleno,
Porque allí estabas tú, firme, sereno,
Porque allí estaba tu saber profundo.
[...]
Yà un punto, en un momento,
La complicada màquina moviendo,
Gira la hèlice lento,
Sale el aire gimiendo.
Y el cetàceo se hunde en su elemento
Y aquella luz difusa,
Que el reducido espacio aún inunda,
Se ofrece mas confusa
Y en sombras tanto abunda
Que esparce negra oscuridad profunda.
"El somni de Monturiol", Matthew Stewart, GRAÓ Editorial, Barcelona 2009
